ESQUEMA MOLT BÀSIC SOBRE EL MOVIMENT NOUCENTISTA:
https://es.slideshare.net/SlviaMontals/el-noucentisme1
EL NOUCENTISME
Moviment que partí del Modernisme i que s’inicia el 1906 i acaba el 1923 amb el cop d’Estat del general Primo de Rivera. El Noucentisme s’allunyà de les idees del Modernisme per crear-ne unes de noves encara que també amb la mateixa idea: modernitzar Catalunya però partint d’un ideari i d’un vocabulari propi ( que crearà Eugeni D'Ors). Respecte el Modernisme, difereixen en l'estratègia. A diferència del Modernisme, que s'oposorà als valors de la burgesia, els Noucentisme provenen i accepten els valors bursesos.
Eugeni d’Ors fou qui va establir les bases del moviment amb les seves gloses a “La Veu de Catalunya”.
Eugeni d’Ors fou qui va establir les bases del moviment amb les seves gloses a “La Veu de Catalunya”.
El 1906, per primera vegada, Eugeni d’Ors, que firmava amb el pseudònim de ‘Xènius’, va fer servir el terme ‘Noucentisme’. L’escriptor català va escriure durant setze anys més de quatre mil glosses, unes columnes d’opinió que publicava a la premsa en què reflexionava sobre el que succeïa a la societat de l’època i a través de les quals va poder articular, a consciència, el programa del moviment, que havia de servir per renovar la cultura a Catalunya. Es tractava d’un discurs ètic i estètic. Un any després, el president de la Diputació de Barcelona i fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, Enric Prat de la Riba, institucionalitzava el Noucentisme i n’aplicava els ideals a la política.
Característiques:
La seva ideologia es basa en els valors de la raó, la precisió, la serenitat, l'ordre, la mesura, la claredat...
Rebutjaven els corrents culturals precedents, com ara el modernisme o el romanticisme, perquè aquests exaltaven els sentiments extrems i el trencament de les normes.
En canvi els noucentistes preferien la mesura, ja que la veien com un signe de civilitat, i preferien estudiar el món clàssic i usar-lo com a exemple a seguir. També s'allunyaven del naturalisme i els moviments realistes, que només volien reproduir la realitat tal com és en comptes de mostrar-la com un ideal.
Es pot resumir l'afany noucentista en uns principis enunciats per d'Ors:
- L'imperialisme: el terme indicava un nacionalisme no separatista, sinó d'imposició cultural i econòmica: calia prosperar a partir de la indústria i la llengua per enfortir Catalunya, tot adoptant la política d'Enric Prat de la Riba.
- L'arbitrarietat: l'art, com a bellesa formal, no necessitava una connexió directa amb la realitat, ja que n'era una sublimació, una millora, qualsevol petita escena podia ser convertida en art si se sotmetia al treball de la forma, veritable element definidor.
- Classicisme: es retorna al model clàssic, d'inspiració grecollatina, enfront de la rauxa del romanticisme que només primava l'originalitat i la inspiració.
- Mediterranisme: el marc cultural de referència, en consonància amb el tret anterior, és el Mar Mediterrani, bressol de la civilització.
- La ciutat: en oposició a la natura modernista i romàntica, es reivindica la ciutat com a ideal, centre de la raó, el seny i el progrés, contraposat a l'instint vist com a barbàrie. L'ideal és la polis grega, centre de govern i vida democràtica.
- Civilitat: es recupera l'ideal del cortesà, de la mesura i l'harmonia.
- Cerca de "l'obra ben feta": els autors cerquen la perfecció en tot el que fan, cada obra és un exemple del treball rigorós, les normes i la combinació més estètica per esdevenir un model idealitzat del que hauria de ser, d'un món culte al marge de les turbulències del nou segle.
AUTORS: EUGENI D'ORS I JOSEP CARNER
JOSEP CARNER:
Vida
Josep Carner començar a col·labora a dotze anys a la revista “L’Aureneta”, i a tretze començava alhora les carreres de dret i de filosofia i lletres. El 1899 va guanyar un premi als Jocs Florals de Barcelona.A partir del 1902 ja el trobem com a col·laborador assidu a “La Veu de Catalunya” i de director d’una revista literària, “Catalunya”. El jove Carner aviat es converteix en un punt neuràlgic del moviment noucentista i a poc a poc la seva imatge com a poeta es va consolidant.
Però quan, l’any 1921, va entrar a formar part de la diplomàcia, es va allunyar físicament de Catalunya, tot i que mai no va perdre el contacte amb e món intel·lectual i polític català. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic, on va viure fins al 1945. En tornar a Europa, es va instal·lar definitiva ment a Bèlgica.
Obra:
Josep Carner va publicar, el 1904, el seu primer llibre de poesia, el Llibre dels poetes, on es començava a perfilar una poesia treballada, uns versos entre la ironia i la tendresa. I, com si Carner jugàs a fer exercicis retòrics, va publicar el 1905 el Primer llibre de sonets i el 1907 el Segon llibre de sonets, que atemptaven contra la moda encara influent del Modernisme. Però va ser la publicació d’El fruit saborosos el 1906 que va imposar la figura de Carner per damunt de qualsevol altre poeta del seu temps.
Els fruits saborosos és un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com fruits saborosos que s’han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi és acceptat serenament, d’una manera dolçament melangiosa, i la visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent, estilitzada, idíl·lica.
Cada poema presenta una etapa de la vida (infantesa, maduresa i vellesa) i un fruit (que s’esmenta sempre al títol del poema) com a símbol d’aquesta etapa; els protagonistes, majoritàriament dones i criatures, tenen noms clàssics, però no mitològics (Aglae, Iris, Mirtila, Agavé...).
La infantesa hi és tractada com una etapa de felicitat incondicional, i les criatures la viuen a través dels sentits com si hagués de ser eterna.
La maduresa és protagonitzada per dones, i es localitza, sobretot, entre l’estiu i la tardor: Carner les acosta al món quotidià que les envolta (la cuina, la cura dels fills, la maternitat, la sensualitat, la bellesa que se’n va...) també en un ambient plàcid i equilibrat i sempre emmarcat en una vida matrimonial perfecta. “Aglae i les taronges”, per exemple, presenta Aglae, una dona embarassada que pren una taronja de l’arbre (és un fruit de tardor), la mossega per extreure’n el suc i la deixa caure a terra.
Malgrat la proximitat de la mort, la malaltia, la solitud i la tristesa, ni els personatges ni les paraules de Carner es deixen endur mai per la tragèdia, sinó que qualsevol etapa de la vida, fins i tot la més dura, és acceptada, si cal amb dolça resignació. Es el caràcter noucentista, en què tot ha de ser harmònic, equilibrat, ordenat, perfecte, artificiós i classicitzant: arbitrari.
Els fruits saborosos és un recull de divuit poemes que ressegueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com fruits saborosos que s’han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps hi és acceptat serenament, d’una manera dolçament melangiosa, i la visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent, estilitzada, idíl·lica.
Cada poema presenta una etapa de la vida (infantesa, maduresa i vellesa) i un fruit (que s’esmenta sempre al títol del poema) com a símbol d’aquesta etapa; els protagonistes, majoritàriament dones i criatures, tenen noms clàssics, però no mitològics (Aglae, Iris, Mirtila, Agavé...).
La infantesa hi és tractada com una etapa de felicitat incondicional, i les criatures la viuen a través dels sentits com si hagués de ser eterna.
La maduresa és protagonitzada per dones, i es localitza, sobretot, entre l’estiu i la tardor: Carner les acosta al món quotidià que les envolta (la cuina, la cura dels fills, la maternitat, la sensualitat, la bellesa que se’n va...) també en un ambient plàcid i equilibrat i sempre emmarcat en una vida matrimonial perfecta. “Aglae i les taronges”, per exemple, presenta Aglae, una dona embarassada que pren una taronja de l’arbre (és un fruit de tardor), la mossega per extreure’n el suc i la deixa caure a terra.
Malgrat la proximitat de la mort, la malaltia, la solitud i la tristesa, ni els personatges ni les paraules de Carner es deixen endur mai per la tragèdia, sinó que qualsevol etapa de la vida, fins i tot la més dura, és acceptada, si cal amb dolça resignació. Es el caràcter noucentista, en què tot ha de ser harmònic, equilibrat, ordenat, perfecte, artificiós i classicitzant: arbitrari.
I ARA LLEGIM???
https://prezi.com/inu0lckjnokw/com-les-maduixes/
COM LES MADUIXES
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
Com les maduixes forma part del llibre Fruits Sabrosos publicat el 1906, és el poema inicial del recull, introdueix el lector en el món poètic carnerià mitjançant una nena ingènua i innocent que imagina un món a la seva mida: humanitzat, perfectament delimitat i en el fons , lluny de la veritable realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada