ALGUNS POEMES DE JOSEP CARNER (1884-1970)
COM LES MADUIXES
Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;
per més frescor, les vol collides d'un infant.
Per'xò la néta més petita, que és Pandara,
sabeu, la que s'encanta davant d'una claror
i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,
cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,
ella, que encar no diu paraules ben ardides
i que en barreja en una música els sentits,
cull ara les maduixes arrupides,
tintat de rosa el capciró dels dits.
Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,
al jaç de maduixeres.
I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,
i el cossiró decanta abans que el pensament.
li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,
i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.
En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;
en treure les maduixes del receret ombriu,
Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:
si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.
Pandara sempre ha vist el cel asserenat;
ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.
És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.
El món, en meravelles i jocs atrafegat,
és petit i vermell i fresc com les maduixes.
(Els fruits saborosos, 1906)
- Viuré amb la cella corrugada
- Viuré dreçant-me com un jutge,
- com la paret en el seu sòtol,
- BÈLGICA
- Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
- m'agradaria fer-me vell en un país
- on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
- i hi hagués prades amb ulls d'aigua i amb voreres
- guarnides d'arços, d'oms i de pereres;
- viure quiet, no mai assenyalat,
- en una nació de bones gents plegades,
- com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
- i carreres i fanals avançant per les prades.
- I cel i núvol, manyacs o cruels,
- restarien captius en canals d'aigua trèmula,
- tota desig d'emmirallar els estels.
- M'agradaria fer-me vell dins una
- ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
- on tothom s'entendrís de música i pintures
- o del bell arbre japonès quan treu la flor,
- on l'infant i l'obrer no fessin mai tristesa,
- on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
- de pipes, de paraules i d'hospitalitats,
- amb flors ardents, magnífica sorpresa,
- fins en els dies més gebrats.
- I tot sovint, vora un portal d'església,
- hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
- amb botí de la mar, amb present de la terra,
- amb molt de tot per a tothom.
- Una ciutat on vagaria
- de veure, per amor de la malenconia
- o per desig de novetat dringant,
- cases antigues amb un parc on nien ombres
- i moltes cases noves amb jardinets davant.
- Hom trobaria savis de moltes maneres;
- i cent paraigües eminents
- farien -ai, badats- oficials rengleres
- en la inauguració dels monuments.
- I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
- hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
- per a l'amor, la joia, la solitud i els planys.
- De molt, desert, de molt, dejú,
- viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
- Però ningú
- no se'n podria témer en fent sa via.
- Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
- ben a recer, de brollador ben clar,
- amb peixos d'or que hi fan més alegria.
- De mi dirien nens amb molles a la mà:
- - És el senyor de cada dia.
- Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau color de cel,
diu: -Vine, vine-.
Però: -No passis! -diu un vel
de teranyina.
¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d'enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena?
¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest matí
a què em convida?
I és camí incert cada camí,
n'és cada vida.
